dimarts, 29 d’octubre de 2013

1r aniversari del bloc

Definitivament estic a la parra, per què? Perquè se m'ha passat el 1r aniversari del bloc!! Sí, només 6 dies, però és que ja se'm va oblidar el segon aniversari del meu altre bloc, oi oi oi...



Per sentir-me millor vaig a buscar possibles culpables, que no sóc jo, evidentment, encara que de vegades tingui tendències mala-mare i doni a llepar xocolata al mini-guiri o el deixi passejant i jugant pel carrer fins que es faci fosc... Segurament ha estat per culpa de la calor exagerada que ha fet exactament fins ahir, on estem, al Carib o què? Ni panellets ni castanyes he tastat encara, embafen només de mirar-los; això afecta al cervell i directament a la memòria, sí sí. Avui han començat a baixar les temperatures, afortunadament: el cos em diu que oficialment és tardor.
També  pot ser a causa del canvi d'hora i l'adaptació que comporta aquest fet. Però el mig-guiri ni ho ha notat; dissabte el volíem posar a dormir una mica més tard perquè així dormís una mica més, però estava rebentat i va anar a dormir com sempre, a les 9.30. I diumenge es va llevar a les 9, hora nova, o sigui, les 10 per a nosaltres, oh, que bé!!! És igual, a mi sí que m'afecta endarrerir l'hora, ho veig clarament.
Per últim he pensat que pot ser pel cansament (feina, nen, asdfhghj...) o per l'edat (oh noooo!!) per tant, millor que vagi a comprar-me unes vitamines i comenci a menjar cues de panses, ja sabeu per què.
Malgrat tot, felicíssim 1r any petit lekker ding!!






*

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Triturats: trucs

Els bitxets a partir dels 6 mesos comencen a menjar triturats, o sigui, menjar de debò en forma de puré.
Primer mengen verduretes i poc després s'afegeix carn i peix.
El mig-guiri sempre ha estat un bon cruspidor, però cal remarcar que ells també es cansen de menjar sempre el mateix i gairebé sense gust ja que es cuina sense sal i només s'afegeix una mica d'oli d'oliva a qualsevol plat exquisit.
Recomanacions:
1. No introduir la mongeta verda els primers dies. En general no els agrada, fa un gust bastant fort i peculiar: tendeixen a escopir i girar la cara. Millor deixar passar uns dies i tornar a intentar-ho. El que té més èxit és la pastanaga, carabassa, ceba i patata.
2. Quan es cansen de la sosa de la patata es pot substituir per moniato (vermell). Al meu bitxet li encanta el gustet dolç que té.
Això sí, les patates fregides encanten a tots, per tant quan més tard les tastin millor perquè tenen una memòria prodigiosa i quan en veuen en demanen desesperadament i aprenen a dir "patateta" abans que "mama".

 


3. Un altre truc per quan els menjars no acaben de matar és afegir un "quesito" al trirurat. Jo primer en posava mig i vaig anar augmentat fins a 1 sencer. El formatget deixa un gustet perfecte per enamorar als més tossuts.





4. També hi ha un moment que els bitxets tanquen la boca davant la cullera perquè s'han cansat d'ella, de la cullera. Jo n'he comprat de diferents fins comprovar que era ella mateixa en essència la que l'avorria. Llavors vaig descobrir que el mig-guiri el que volia era menjar trossos, encara que no tenia ni una dent encara, i agafar-ho tot amb les mans. Perfecte començar a menjar trossets aviat, encara que acaba guarríssim tot, esclar. En aquest moment cal vigilar-los de ben a prop perquè quan es cansen de ficar-se menjar a la boca l'acaben llançat contra tot.

Fins aquí els trucs d'avui.


*

divendres, 4 d’octubre de 2013

En bicicleta

Una nova activitat que hem practicat amb el mig-guiri és passejar en bicicleta. 
Feia temps que ho teníem pendent i tota l'equipació preparada ja que els amics de la feina del guiri li van regalar la cadireta per a la bici i el casc. Però fins que no hem tingut una mica de descans no ho hem provat, i això va ser fa dues setmanes.
Primer vam estar al pati comprovant que tot ajustava bé i vam muntar al bitxet:



Li va encantar! El següent pas: al carrer amb el casc i tota la pesca.




Perfecte! Li fa molta gràcia portar casc i juga amb el seient de la bici del papa. Llestos, a rodar.

El passeig va ser fins la platja i ens vam aturar a prop del Port a fer una paradeta i unes fotos. I com que jo sóc com sóc no vaig poder evitar anar taral·lejant, i també de tant en tant xiulant, la cançoneta de Verano Azul. Aix..., quina records...










Ho vam passar molt bé tora tres i hem repetit la sortida. 

Per acabar només vull afegir que a Vilanova tenim bastant carril-bici però ens falta cultura o educació de bicicleta, per què ho dic? Perquè cada dia vaig a treballar en bicicleta i encara que gairebé tot el trajecte el faig en carril-bici he d'anar esquivant obstacles i pujant i baixant de la vorera. Que quins obstacles? Cotxes aparcats travessats enmig del carril, homes amb bastó, dones amb carros de la compra, nens en patinet, motos aparcades, gent aturada xerrant, algú en cadira de rodes, persones que passegen amb molta calma, homes que empenyen carros del supermercat, nens asseguts, cadires d'alguna taula d'algun bar, gossos amb propietari passejador, etc.
Ja sé que el carril és planet i es s'hi camina genial, però algun dia, algun ciclista despistat com ara jo, s'estamparà contra un fanal, en el millor cas.
Com diu el guiri, m'hauria d'haver comprat una fixed que és més urban.


*

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Pelakos

El mig-guiri té una cosa idèntica a la mama (que no són moltes ja que és un mini-Henrico): li creix el cabell a la velocitat de la llum. Això vol dir que o em deixo una pasta en perruqueria, fet que no m'agrada gaire perquè jo ja em gasto prou diners en tota mena de productes i perruqueres per posar decents els meus cabells caòtics, o que faig de súper-mama-estilista i de tant en tant li vaig arreglant jo. Aquesta opció m'encanta i ja ho he fet unes quantes vegades (explicat aquí també), per això aquest cap de setmana he tornat a agafar les estisores i he deixat al Sander com un model del Llongueras.
Ara em costa moltíssim arreglar-li els cabells perquè no para ni un segon i perquè té un munt de cabell. Però com que les mares som súpers, doncs m'ha tocat fer d'estilista. I com va ser el procés? Vaig asseure al bitxet a la trona, el vaig subornar amb una galeta i vaig començar a tallar. Tant es va moure que els pèls van anar a parar pertot arreu. I per si no n'hi havia prou amb l'escampamenta dels moviments del caparró, el senyoret es va dedicar a llançar a terra tots els pelets que li queien a prop. Encara em pica tot quan ho recordo. Tanmateix ha valgut la pena: el mini-guiri torna a veure i està molt mono. Sóc una artista.

El resultat:

  






*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...